Tot el que no suma… RESTA

He treballat amb infants i adolescents des de fa molts anys, intuint i desxifrant les seves cabòries interiors, els seus anhels, les seves angoixes, els seus dolors visibles només amb els ulls amorosos, desperts i pacients del cor d’un bon detectiu emocional.

Una de les eines que més i millor funcionen són les analogies, els contes i les metàfores, per això se’m dibuixa un somriure més o menys pronunciat als llavis, descobrint i prenent nous exemples (com la faula del mico mort d’una senyora rica, que parla sobre les expectatives) o recordant i redescobrint d’altres (com el meravellós conte de Gabriel García Márquez del científic que vol arreglar el món).

I com que “la infància roman en nosaltres com un secret amagat”, sovint em sorprenc a mi mateixa gaudint de la mirada curiosa de quan jo mateixa era una nena, introvertida i tímida, amb pors i nervis per la novetat del desconegut, però alhora encuriosida i amb l’entusiasme exaltat, preparada per poder aprendre coses noves i importants.

Fa uns dies he après una cosa nova molt important: la passivitat és destrucció.

Sempre m’he percebut com una persona implicada i compromesa en la recerca de la millora en mi mateixa i en allò que m’envolta. No m’espanten els conflictes, perquè he après a enfrontar-los, a veure’ls com a part natural de les relacions humanes i la majoria de les vegades els veig com un repte i com una oportunitat d’aprenentatge i millora personal.

També he estat capaç de superar moltes dificultats que de vegades la vida m’ha posat al davant i altres vegades me les he posat jo mateixa, per tossuderia o per rigidesa o per la por al canvi. Sigui com sigui, quan he pres consciència de la situació i quan he visualitzat possibles solucions, he actuat amb valentia, força i determinació en la majoria d’ocasions.

Així doncs, fins fa molt poc temps, tenia bastant clar que en aquest gran puzzle que totes i tots conformem, la meva peça gairebé sempre sumava, ja que, quan he actuat, habitualment ho he fet aportant la millor part de mi i, per tant, el meu instint  predominant ha estat sempre el de formar part de la solució.

Captura de pantalla (734)

PERÒ ha estat força impactant descobrir que quan no actuo, quan em mostro passiva o “neutra”, en realitat ja no estic construint, sinó que estic destruint. Bufff… aquesta idea m’ha sobtat i s’ha instal·lat dins meu. Fins i tot he tingut somnis relacionats amb algun aspecte de la meva vida que tinc aparcat i que no estic abordant activament d’una manera més o menys inconscient.

Reconec en mi mateixa una tendència a la passivitat davant de certes situacions complexes o incòmodes, la tendència a ESPERAR que passi una mica de temps abans de passar a l’acció, de vegades sento que massa temps. La tendència al tancament en mi mateixa, a la desconnexió amb el món exterior i fins i tot al bloqueig emocional en algunes ocasions.

Fins ara he pensat que es tractava d’un mecanisme de defensa emocional necessari per mi, perquè de vegades el món exterior em desborda i em quedo sense energia. Aquests darrers dies començo a preguntar-me quines alternatives tinc envers aquesta passivitat i aquesta retirada a la meva closca protectora que, en alguns moments, sé dins meu que no ajuda, ni a mi mateixa ni al meu entorn.

Començo a veure que puc explicar-me més i millor, que puc comunicar-me de manera constructiva amb l’altre sense deixar passar gaire temps, que puc aplaçar menys i decidir abans…, en definitiva, que puc augmentar les meves accions constructives i posar més consciència en tot el procés de l’art de la creativitat en la meva vida.

Captura de pantalla (735).png

Em ressona especialment que:“pels carrers del després s’arriba a la plaça del mai” i em sembla tremendament revolucionària la idea que “tota l’energia que no tendeix a crear, tendeix a destruir”, que “la neutralitat no existeix”, que quan estic tancada dins dels meus murs difícilment franquejables, en realitat estic deixant de ser part de la solució i estic sent part del problema.

En vàries ocasions parlant a les escoles, per exemple sobre el bullying i la violència entre els companys, he citat Einstein dient “que el món no està en perill per les persones dolentes, sinó per les bones persones que s’ho miren i no fan res”. La idea és força evident a nivell global, penso que per a la majoria de nosaltres, però a nivell individual ja és una altra història, ens n’oblidem. I jo la primera!

Per tant, ja tinc la meva paraula que m’acompanyarà aquest nou any que tot just comença: ACCIÓ

Sóc conscient que torno a estar a l’inici d’un camí que intueixo molt intens i transformador. Això em fa sentir nerviosa i il·lusionada a parts iguals. I sobretot em fa sentir VIVA i en procés de canvi i creixement continu. Així com l’eruga es transforma en papallona per poder volar i descobrir nous territoris, m’agrada pensar que les persones també experimentem les fases de la nostra pròpia metamorfosi per continuar creixent i millorant cada dia.

descarga

Raquel Gutiérrez Noguera                                                                                                                  psicòloga copc. 14876

 

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s