Tot el que no suma… RESTA

He treballat amb infants i adolescents des de fa molts anys, intuint i desxifrant les seves cabòries interiors, els seus anhels, les seves angoixes, els seus dolors visibles només amb els ulls amorosos, desperts i pacients del cor d’un bon detectiu emocional.

Una de les eines que més i millor funcionen són les analogies, els contes i les metàfores, per això se’m dibuixa un somriure més o menys pronunciat als llavis, descobrint i prenent nous exemples (com la faula del mico mort d’una senyora rica, que parla sobre les expectatives) o recordant i redescobrint d’altres (com el meravellós conte de Gabriel García Márquez del científic que vol arreglar el món).

I com que “la infància roman en nosaltres com un secret amagat”, sovint em sorprenc a mi mateixa gaudint de la mirada curiosa de quan jo mateixa era una nena, introvertida i tímida, amb pors i nervis per la novetat del desconegut, però alhora encuriosida i amb l’entusiasme exaltat, preparada per poder aprendre coses noves i importants.

Fa uns dies he après una cosa nova molt important: la passivitat és destrucció.

Sempre m’he percebut com una persona implicada i compromesa en la recerca de la millora en mi mateixa i en allò que m’envolta. No m’espanten els conflictes, perquè he après a enfrontar-los, a veure’ls com a part natural de les relacions humanes i la majoria de les vegades els veig com un repte i com una oportunitat d’aprenentatge i millora personal.

També he estat capaç de superar moltes dificultats que de vegades la vida m’ha posat al davant i altres vegades me les he posat jo mateixa, per tossuderia o per rigidesa o per la por al canvi. Sigui com sigui, quan he pres consciència de la situació i quan he visualitzat possibles solucions, he actuat amb valentia, força i determinació en la majoria d’ocasions.

Així doncs, fins fa molt poc temps, tenia bastant clar que en aquest gran puzzle que totes i tots conformem, la meva peça gairebé sempre sumava, ja que, quan he actuat, habitualment ho he fet aportant la millor part de mi i, per tant, el meu instint  predominant ha estat sempre el de formar part de la solució.

Captura de pantalla (734)

PERÒ ha estat força impactant descobrir que quan no actuo, quan em mostro passiva o “neutra”, en realitat ja no estic construint, sinó que estic destruint. Bufff… aquesta idea m’ha sobtat i s’ha instal·lat dins meu. Fins i tot he tingut somnis relacionats amb algun aspecte de la meva vida que tinc aparcat i que no estic abordant activament d’una manera més o menys inconscient.

Reconec en mi mateixa una tendència a la passivitat davant de certes situacions complexes o incòmodes, la tendència a ESPERAR que passi una mica de temps abans de passar a l’acció, de vegades sento que massa temps. La tendència al tancament en mi mateixa, a la desconnexió amb el món exterior i fins i tot al bloqueig emocional en algunes ocasions.

Fins ara he pensat que es tractava d’un mecanisme de defensa emocional necessari per mi, perquè de vegades el món exterior em desborda i em quedo sense energia. Aquests darrers dies començo a preguntar-me quines alternatives tinc envers aquesta passivitat i aquesta retirada a la meva closca protectora que, en alguns moments, sé dins meu que no ajuda, ni a mi mateixa ni al meu entorn.

Començo a veure que puc explicar-me més i millor, que puc comunicar-me de manera constructiva amb l’altre sense deixar passar gaire temps, que puc aplaçar menys i decidir abans…, en definitiva, que puc augmentar les meves accions constructives i posar més consciència en tot el procés de l’art de la creativitat en la meva vida.

Captura de pantalla (735).png

Em ressona especialment que:“pels carrers del després s’arriba a la plaça del mai” i em sembla tremendament revolucionària la idea que “tota l’energia que no tendeix a crear, tendeix a destruir”, que “la neutralitat no existeix”, que quan estic tancada dins dels meus murs difícilment franquejables, en realitat estic deixant de ser part de la solució i estic sent part del problema.

En vàries ocasions parlant a les escoles, per exemple sobre el bullying i la violència entre els companys, he citat Einstein dient “que el món no està en perill per les persones dolentes, sinó per les bones persones que s’ho miren i no fan res”. La idea és força evident a nivell global, penso que per a la majoria de nosaltres, però a nivell individual ja és una altra història, ens n’oblidem. I jo la primera!

Per tant, ja tinc la meva paraula que m’acompanyarà aquest nou any que tot just comença: ACCIÓ

Sóc conscient que torno a estar a l’inici d’un camí que intueixo molt intens i transformador. Això em fa sentir nerviosa i il·lusionada a parts iguals. I sobretot em fa sentir VIVA i en procés de canvi i creixement continu. Així com l’eruga es transforma en papallona per poder volar i descobrir nous territoris, m’agrada pensar que les persones també experimentem les fases de la nostra pròpia metamorfosi per continuar creixent i millorant cada dia.

descarga

Raquel Gutiérrez Noguera                                                                                                                  psicòloga copc. 14876

 

 

5 idees i un conte per canviar el món

Fa uns mesos vaig poder veure i escoltar en viu i en directe una dona que admiro profundament des de fa molts i molts anys. Jane Goodall és una primatòloga i activista incombustible de 85 anys que viatja per tot el món despertant consciències i generant empatia per tal de protegir i guarir aquest malmès planeta blau.

El seu missatge és clar i contundent: “Estem destruint aquesta joia de planeta. Infants i adolescents se senten deprimits arreu del món perquè estem destrossant el seu futur. Els estem deixant sense futur”.

I és que… és un fet que patim una desconnexió malaltissa entre l’home i la natura, entre la nostra ambició i les nostres necessitats vitals, entre la nostra raó i les nostres emocions, entre el nostre cervell i el nostre cor. Però només quan tots dos treballen en harmonia, podem desenvolupar el nostre major potencial com a éssers humans.

IMG-20180625-WA0020-01-01

Tots estem interconnectats. Ens necessitem els uns als altres per tal de fer les coses millor.

Pensar que no podem fer res per cambiar el món perquè no està a les nostres mans és fàcil, és còmode i, a més, no és cert.

Cada un i cada una de nosaltres podem posar el nostre granet de sorra, i entre tots i totes, fer la platja sencera.

Com?

Aquí tens 5 propostes amb les que pots començar a marcar la diferència:

1- Desenvolupa el pensament crític. Pregunta’t: Quines són les conseqüències de les teves eleccions cada dia? Aquest producte o servei és més barat gràcies a l’explotació infantil? Realment ho necessites? Hi ha patiment animal en la carn que compres? Es destrueix la natura amb el que fas servir? Existeixen alternatives més sostenibles i sensibles?

2- Fes un consum més conscient i responsable. Desenvolupa la teva creativitat per tal de consumir sense generar plàstics d’un sol ús i comparteix les teves idees innovadores! Practica les 3R: Redueix, Reutilitza i Reclicla més.

3- Canvia el món a través de l’educació. Totes les persones som, en més o menys mesura, agents educatius en acció. Actua com a model a seguir. Com deia Gandhi “sigues tu el canvi que voldries veure en el món”, ajuda els altres a crear un món millor i sobretot, estimula la curiositat, el respecte, la sensibilitat, la responsabilitat, la generositat i l’amor en els infants, així és com es convertiran en grans persones.

4- Estima la natura, apropa’t a ella de mil i una maneres diferents: visita-la sovint, fes-te un hort a casa, adopta un animal de companyia, implica’t en iniciatives i projectes de protecció i conservació del medi natural. La natura és la nostra llar i la nostra gran mestra! Tots els éssers vius (plantes i animals) tenen la seva funció, tots són intel•ligents. Tots tenen la seva sensibilitat i les seves emocions. Fixa’t, per exemple, en tot l’aire pur que ens ofereixen els boscos meravellosos que ens envolten, la funció polinitzadora de les abelles o cóm hem ensenyat les rates africanes a localitzar mines antipersona!

5- Canvia el món des de l’acció local. Una altra forma de fer un canvi real és a través d’activitats socials dins del teu entorn més proper: curses solidàries, voluntariats per a associacions sense ànim de lucre, mercats de segona mà, bancs del temps, etc. Les idees són inesgotables!

puzzle-ball-1728986_1280

I a més, un conte preciós de Gabriel García Márquez que t’encantarà:

“Hi havia una vegada un científic que sempre estava tancat al seu laboratori mirant de resoldre els problemes del món. Un dia, el seu fill petit va anar a buscar el seu pare per jugar amb ell, però el pare, tan capficat com estava, no tenia temps per a jocs. Havia d’arreglar el món!

Després de la insistència del nen, el pare va trobar un mapa del món en una revista i el va tallar a trossets, pensant que amb aquell trencaclosques podria tenir el fill entretingut durant dies, ja que el nen no coneixia el món. Però al cap de dues hores, el petit ja l’havia acabat!

El pare, perplex, va preguntar al seu fill cóm s’ho havia fet, si no coneixa el món?

I ell fill li explicà: “Pare, quan has tallat el full, a l’altra banda hi havia un home. Com que jo conec l’home, he girat tots els paperets. Quan he arreglat l’home, l’hi he donat la volta i havia arreglat el món”.

Raquel Gutiérrez Noguera
(psicòloga infantil i juvenil)

La escuela de los niños felices

Para la vuelta al cole…

“Te voy a confiar un secreto:

FB_IMG_1567520211859

Hay una escuela donde no se aprende a deletrear, sino a cabalgar sobre ciervos.

Tampoco se aprende a mirar fijamente a la pizarra con ojos soñolientos, sino a navegar sobre nubes.

No a medir las carreras con cronómetro ni los saltos con cinta métrica, sino a bailar sobre el alambre.

No se aprende a bajar la cabeza ni a mirar de reojo al maestro, sino a domar monstruos.

Tampoco a balbucear textos, sino a reconocer huellas de hadas.

Y nada de que dos y dos son cuatro y la hora tiene sesenta minutos, sino a hacer magia y a soñar.

No a estar sentado en las bellas mañanas de primavera,
en un aula que huele a trapo de pizarra y a ropa sudada, sino a oler como las flores.
No a pedir buenas notas y temblar cuando van a ser entregadas, sino a caminar sobre el agua.

Allí tampoco se aprende que luna empieza con l, estrella se escribe con ll, y que lobo tiene una b, sino a hablar el lenguaje de los animales.

No a estar sentado inmóvil y con la boca cerrada, sino a vivir en los árboles.
Y mucho menos a empujar a los demás: “¡Largo! Yo primero”, sino a consolar a las personas tristes.

¿Que dónde está esa escuela?

En el Valle del Mirlo, tres kilómetros más allá de Pentecostés. Se llama “La Escuela de los Niños Felices”. Su puerta está abierta de par en par. Vete allí.

Y si un día regresas, cuéntales a tus maestros dónde estuviste. Quizá comiencen a escucharte.”

Gudrun Pausewang

(pedagoga, escritora y pacifista alemana)

Acceptar la mort per viure millor

Tard o d’hora, a totes les persones ens toca passar per un procés de dol degut a la mort, la pèrdua o fins i tot el canvi d’allò estimat.

Existeixen diferents fases del dol més o menys conegudes: negació, ràbia, tristor, negociació… Però el punt de partida clau per poder continuar endavant és l’acceptació de que la mort i el dolor que aquesta comporta, són naturals i formen part de la vida.

La mort és part de la vida. Passarà. Totes i tots sentirem tristor, trobarem a faltar algú. Totes les persones morirem, es així.

IMG_20190729_185144_878

Foto: arbre mort, Maresme 2019 @raquelgaudim

“Diuen que abans d’entrar en el mar, el riu tremola de por… mira enrera, mira tot el trajecte que ha recorregut, mira els cims i les muntanyes, mira el llarg i sinuós camí que ha recorregut entre selves i pobles, i veu endavant un oceà tan extens, que entrar en ell només pot significar desaparèixer per sempre. Però no existeix una altra manera. El riu no pot tornar. Ningú no pot tornar. Tornar és imposible en la nostra existència. El riu necessita acceptar la seva naturalesa i entrar dins l’oceà. Únicament entrant en ell, la por desapareixerà, perquè només en aquell moment sabrà el riu que no es tracta de desaparèixer dins l’oceà, sinó de convertir-se en oceà.”

Khalil Gilbran

Si vols saber més, et recomano llegir algun dels llibres que va escriure la psiquiatra especialista en dol: Elisabeth Kübler-Ross com “Sobre la mort i el morir” o “La roda de la vida”.

“Només quan realment sabem i entenem que tenim un temps limitat a la Terra, i que no tenim manera de saber quan s’acabarà, és quan comencem a viure cada dia al màxim, com si fos l’únic que tenim”. Elisabeth Kubler-Ross

Raquel Gutiérrez Noguera
psicòloga copc 14.876

LA METÀFORA DEL FAR

Tanca els ulls, enfoca’t en la respiració i fes una breu relaxació per tal d’alliberar la tensió del teu cos.

Comença a visualitzar-te dins d’un vaixell que es troba a la deriva enmig d’una gran tempesta. Hi ha llamps i trons ensordidors, i una onades gegants amenacen amb enfonsar-lo. No pares de moure’t i de mullar-te.

Et trobes sola, totalment perduda i no saps què fer. No pots comunicar-te amb ningú. Únicament pots agafar-te amb força al màstil del vaixell per no sortir disparada en qualsevol moment. Et costa molt. Et fan mal les mans. Tremoles. Fa fred, estàs cansada i no saps quant de temps més aguantaràs.

Però de sobte, veus una llum borrosa al fons. Com pots i amb forces renovades, arribes al timó i poses rumb cap a ella. Si més no, ara ja et pots dirigir a algún lloc. A mida que t’apropes, la llum es torna més clara i t’adones que és un far. Hi ha terra ferma.

IMG_20190727_144623_804

Foto: Far de Cavalleria (Menorca) Juny 2019 @raquelgaudim

Cóm t’has sentit?

Provablement t’han invaït emocions com la por, la soletat, l’abandó, la impotència i la frustració, especialment abonades amb tot de pensaments negatius i catastròfics.

Però la cosa canvia radicalment en el moment en el que veus la llum. Un nou interès capta la teva atenció, deixant en un segon terme la situació negativa que estàs vivint i sents calma, alegría i respir… saps que en breu, estaràs millor.

En els mals moments, quins són “els fars” que et mantenen connectada amb l’esperança???

El cervell adolescent

En aquest Deuwatts (betevé) podràs conèixer les singularitats del cervell adolescent i cóm aquest determina el comportament en aquesta etapa de la vida.

Hi participen: Anna Forés, professora de la Facultat d’Educació de la UB, Eva Bach, pedagoga, mestra, escriptora de llibres d’èxit i experta en intel·ligència emocional, Marta Cequiel, mare i psicòloga, i Jaume Funes, psicòleg expert en adolescència.

#adolescents

Estimar-te és la millor decisió que pots prendre per triomfar a la vida

Estimar-te. Sona fàcil en principi, però la veritat és que és menys comú del que sembla. Per diferents raons, moltes persones creixent sota una idea disminuïda del que són, creient que no són mereixedores de certes coses de la vida, que no són prou intel·ligents o boniques, que valen menys que els altres. Creences que deriven en conductes autodestructius o d’autosabotatge (descuidar-se o perpetuar circumstàncies poc satisfactòries per a elles mateixes, per posar un parell d’exemples).

Estimar-te és la base de la confiança en tu mateixa

Per poder fer realitat les teves idees i els teus projectes, cal que et consideris a tu mateixa SUFICIENT (suficient capaç, intel·ligent, preparada, etc.) per intentar, per emprendre, per sostenir l’esforç, per equivocar-te, per aprendre i per anar millorant fins a aconseguir tot allò que et proposis.

Estimar-te té com a efecte confiar en el que penses i en el que vols, i prendre la teva intuïció com la guia interior per construir la teva vida.

Estimar-te afavoreix la teva atenció i concentració

Cada cop està més clar que les emocions influeixen més del que ens pensem en el nostre desenvolupament intel·lectual. Una prova ben senzilla és que quan passes per un estat emocional agut (un moment de tristor, un atac d’ansietat o de ràbia, etc.), simplement no pots pensar amb claredat. En sentit oposat, quan les teves emocions estan equilibrades, el teu treball mental és òptim.

Quan confies en el que penses i fas, ineludiblement t’entregues de ple a la teva tasca i, en general, al moment present de la teva vida.

Finalment, estimar-te et porta a la compassió

L’amor és, en realitat, una forma de la compassió. Dirigit cap al que ets, et fa ser més compassiva amb tu mateixa, et fa veure els errors com a aprenentatges de vida i no com a fracassos, et fa entendre les teves limitacions amb tanta objectivitat com les teves possibilitats; t’ensenya a perdonar, entendre i continuar endavant.

I el mateix cap a altres persones.

people-3169949_960_720

Per aquesta raó, estimar-te és indispensable per “triomfar” a la vida, no en el sentit superficial de guany i productivitat que imposa la societat capitalista, sinó en un sentit profund. El triomf de la vida és just això: que la teva existència estigui governada per la plenitud, l’amor, la celebració i l’alegria de tot el que respira i batega en aquest món. Al final, estimar-se és el mitjà pel qual entrem en comunió amb la vida en si.

Font original: pijamasurf.com