Acceptar la mort per viure millor

Tard o d’hora, a totes les persones ens toca passar per un procés de dol degut a la mort, la pèrdua o fins i tot el canvi d’allò estimat.

Existeixen diferents fases del dol més o menys conegudes: negació, ràbia, tristor, negociació… Però el punt de partida clau per poder continuar endavant és l’acceptació de que la mort i el dolor que aquesta comporta, són naturals i formen part de la vida.

La mort és part de la vida. Passarà. Totes i tots sentirem tristor, trobarem a faltar algú. Totes les persones morirem, es així.

IMG_20190729_185144_878

Foto: arbre mort, Maresme 2019 @raquelgaudim

“Diuen que abans d’entrar en el mar, el riu tremola de por… mira enrera, mira tot el trajecte que ha recorregut, mira els cims i les muntanyes, mira el llarg i sinuós camí que ha recorregut entre selves i pobles, i veu endavant un oceà tan extens, que entrar en ell només pot significar desaparèixer per sempre. Però no existeix una altra manera. El riu no pot tornar. Ningú no pot tornar. Tornar és imposible en la nostra existència. El riu necessita acceptar la seva naturalesa i entrar dins l’oceà. Únicament entrant en ell, la por desapareixerà, perquè només en aquell moment sabrà el riu que no es tracta de desaparèixer dins l’oceà, sinó de convertir-se en oceà.”

Khalil Gilbran

Si vols saber més, et recomano llegir algun dels llibres que va escriure la psiquiatra especialista en dol: Elisabeth Kübler-Ross com “Sobre la mort i el morir” o “La roda de la vida”.

“Només quan realment sabem i entenem que tenim un temps limitat a la Terra, i que no tenim manera de saber quan s’acabarà, és quan comencem a viure cada dia al màxim, com si fos l’únic que tenim”. Elisabeth Kubler-Ross

Raquel Gutiérrez Noguera
psicòloga copc 14.876
Anuncis

LA METÀFORA DEL FAR

Tanca els ulls, enfoca’t en la respiració i fes una breu relaxació per tal d’alliberar la tensió del teu cos.

Comença a visualitzar-te dins d’un vaixell que es troba a la deriva enmig d’una gran tempesta. Hi ha llamps i trons ensordidors, i una onades gegants amenacen amb enfonsar-lo. No pares de moure’t i de mullar-te.

Et trobes sola, totalment perduda i no saps què fer. No pots comunicar-te amb ningú. Únicament pots agafar-te amb força al màstil del vaixell per no sortir disparada en qualsevol moment. Et costa molt. Et fan mal les mans. Tremoles. Fa fred, estàs cansada i no saps quant de temps més aguantaràs.

Però de sobte, veus una llum borrosa al fons. Com pots i amb forces renovades, arribes al timó i poses rumb cap a ella. Si més no, ara ja et pots dirigir a algún lloc. A mida que t’apropes, la llum es torna més clara i t’adones que és un far. Hi ha terra ferma.

IMG_20190727_144623_804

Foto: Far de Cavalleria (Menorca) Juny 2019 @raquelgaudim

Cóm t’has sentit?

Provablement t’han invaït emocions com la por, la soletat, l’abandó, la impotència i la frustració, especialment abonades amb tot de pensaments negatius i catastròfics.

Però la cosa canvia radicalment en el moment en el que veus la llum. Un nou interès capta la teva atenció, deixant en un segon terme la situació negativa que estàs vivint i sents calma, alegría i respir… saps que en breu, estaràs millor.

En els mals moments, quins són “els fars” que et mantenen connectada amb l’esperança???

El cervell adolescent

En aquest Deuwatts (betevé) podràs conèixer les singularitats del cervell adolescent i cóm aquest determina el comportament en aquesta etapa de la vida.

Hi participen: Anna Forés, professora de la Facultat d’Educació de la UB, Eva Bach, pedagoga, mestra, escriptora de llibres d’èxit i experta en intel·ligència emocional, Marta Cequiel, mare i psicòloga, i Jaume Funes, psicòleg expert en adolescència.

#adolescents

Estimar-te és la millor decisió que pots prendre per triomfar a la vida

Estimar-te. Sona fàcil en principi, però la veritat és que és menys comú del que sembla. Per diferents raons, moltes persones creixent sota una idea disminuïda del que són, creient que no són mereixedores de certes coses de la vida, que no són prou intel·ligents o boniques, que valen menys que els altres. Creences que deriven en conductes autodestructius o d’autosabotatge (descuidar-se o perpetuar circumstàncies poc satisfactòries per a elles mateixes, per posar un parell d’exemples).

Estimar-te és la base de la confiança en tu mateixa

Per poder fer realitat les teves idees i els teus projectes, cal que et consideris a tu mateixa SUFICIENT (suficient capaç, intel·ligent, preparada, etc.) per intentar, per emprendre, per sostenir l’esforç, per equivocar-te, per aprendre i per anar millorant fins a aconseguir tot allò que et proposis.

Estimar-te té com a efecte confiar en el que penses i en el que vols, i prendre la teva intuïció com la guia interior per construir la teva vida.

Estimar-te afavoreix la teva atenció i concentració

Cada cop està més clar que les emocions influeixen més del que ens pensem en el nostre desenvolupament intel·lectual. Una prova ben senzilla és que quan passes per un estat emocional agut (un moment de tristor, un atac d’ansietat o de ràbia, etc.), simplement no pots pensar amb claredat. En sentit oposat, quan les teves emocions estan equilibrades, el teu treball mental és òptim.

Quan confies en el que penses i fas, ineludiblement t’entregues de ple a la teva tasca i, en general, al moment present de la teva vida.

Finalment, estimar-te et porta a la compassió

L’amor és, en realitat, una forma de la compassió. Dirigit cap al que ets, et fa ser més compassiva amb tu mateixa, et fa veure els errors com a aprenentatges de vida i no com a fracassos, et fa entendre les teves limitacions amb tanta objectivitat com les teves possibilitats; t’ensenya a perdonar, entendre i continuar endavant.

I el mateix cap a altres persones.

people-3169949_960_720

Per aquesta raó, estimar-te és indispensable per “triomfar” a la vida, no en el sentit superficial de guany i productivitat que imposa la societat capitalista, sinó en un sentit profund. El triomf de la vida és just això: que la teva existència estigui governada per la plenitud, l’amor, la celebració i l’alegria de tot el que respira i batega en aquest món. Al final, estimar-se és el mitjà pel qual entrem en comunió amb la vida en si.

Font original: pijamasurf.com

 

¿Padres o “colegas”?

“De lo peor que le puede pasar a un adolescente es que sus padres sean o quieran ser (para parecer más colegas) tan o más adolescentes que ellos. Colegas ya tienen otros, padres solamente nos tienen a nosotros. Si vamos de colegas los dejamos huérfanos de padres. Necesitan adultos que estemos en nuestro lugar de adultos y ejerzamos de adultos, con empatía y a la vez con asertividad y determinación. Muchas veces el problema principal de la adolescencia no son las problemáticas adolescentes propias de la etapa, sino los problemas que las problemáticas adolescentes desencadenan en los adultos, cuando nuestra adultez y madurez emocional no es sólida o completa. Cuando nosotros tenemos heridas abiertas y situaciones emocionales sin resolver de nuestra infancia y adolescencia, las proyectamos en ellos y entonces tenemos garantizados conflictos constantes y crecientes”.

Este es un estracto de la interesante entrevista a la pedagoga y escritora Eva Bach con la que estoy 100% de acuerdo, y que puedes leer completa clicando en la imagen. Disfrútala!

people-3144087_960_720